Primera obra: Colguen les gents ab alegria festes

Colguen les gents ab alegries festes

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràctica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius,
sí com d’hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa,
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finier,
seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot ber fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

Comentari

L’autor d’aquest poema és Ausiàs March. Podem ubicar aquest poema als volts de 1427 i aixó ho podem relacionar dintre de la seva vida, amb un processament per una demanda amorosa.
Poema compost per 6 estrofes de 8 versos menys la última que es de 4 estrofes, la tornada. Es pot apreciar una cesura (4+6).
En la primera estrofa parla del divertiment de la gent, de les festes que es fan. Tot i que tambe com diu ell, hi ha les ànimes damnades, aquelles que no tenen amor.
En la segona estrofa diu que tothom pot anar amb qui vulgui, que és lliure. Diu que no es vol relacionar amb els vius perque el veuen com una cosa diferent i que el que ell desitja mai li arribarà.
La tercera estrofa parla de que te un corc dins el cor que li va menjant mica a mica, i perque la cura de que aquell corc desapareixi, es una cosa que mai estara al seu abast.
En la quarta parla de que si li arriba la mort no l’importa, ja que li dona el seu cos.
En la cinquena, ens diu que si a ell li dona la mort, ell li hauria de dir, que ella a plorat, si es que a ella li sap greu.
I a la tornada parla de que tothom a mort i que si per ell és dolor la seva mort que li dongui la fe.

Al llarg de tot el poema ens mostra la seva tristor utilitzant metàfores i comparacions com per exemple la que diu que té un corc dins el seu cos. Es mostra indignat per la seva situació amorosa. El poema comença amb aparença alegre, però poc a poc es va enfosquint fins a arribar a la mort, fent-nos veure que seria la solució a la seva tristesa.